A principis d’any, en Marc, el meu germà, va començar a parlar de que faria la Transpirinaica aquest estiu. I cap a principis de juliol jo mi vaig apuntar.
Havíem anat parlant de com realitzar la Travessa arrel de la informació que havíem trobat, relats de blogs, el llibre de Jordi Laparra, però fins l’última setmana no teníem gaire definides les etapes ni sabia de quants dies disposava jo. El Marc ho tenia millor i anava amb dues setmanes per invertir amb la travessa. Els 5 dies que tenia inicialment em permetien acompanyar-lo una part del recurregut, però finalment vaig dispossar de nou dies. Això ens donava peu a poder intentar la travessa per complet els dos junts.
Així doncs, com a punt de partida, varem unir les setze etapes del llibre de dues en dues. Això feia un total de vuit dies i ens quedava un dia més per a possibles imprevistos o simplement per acabar el que probablament no podríem fer. No ens ho volíem pendre a broma, que per alguna cosa diuen que és una de les travesses més exigents. Gràcies a que el llibre és molt complet, especialment l’apartat dedicat a l’hospedatge, on es relaciona la distància des del punt de partida de l’etapa, cosa que ens permet anar adaptan l'objectiu segons el transcorrer de la travessa.
TRANSPIRINAICA, Dia 1
8-08-09 “Primera presa de contacte"
Dissabte… Començà l’aventura! Els pares ens han portat a Llançà amb el cotxe.
Un cop a l’estació de Renfe , muntem les bicis i comprovem que ho tenim tot.
Fem les primeres fotos, tot ha de quedar ben documentat.
Amb moltes ganes de passar-nos tot el dia sobre la bici, sortim puntualment a les 9 cap Albanyà, el nostre primer objectiu del día. El segon és Camprodón.
Sortint de l’estació agafem un “cami-riera” erròniament i a les primeres pedres em salten tots els papers del roadbook dels seguents dies…La bossa de davant estava oberta.
Un cop en el bon camí, als cinc minuts de sortir de l’estació, ja comença a pujar i déu ni do com puja. Ho comentem –“Uf! quin començament, així anem escalfant”- Quina calor! El cel ben serè i el sol a les 9.30 ja pica que fa fort. Son 4 kilòmetres de pujada que es fan una mica durs per ser els primers i en sec. Aixó si, el paissatge es xulo, amb tot de camps. Comencem el primer descens, que es fa ràpid. Saludem un grup de nois que han puntxat, just al començar la segona pujada del recorregut. Sembla que fan la transpirinaica. La pujada següent es fa dura. Un cop arribem a dalt, per avui, ja tot ha de ser més suau fins a Albanyà. Baixem i ja començem a passar per poblets: Vilamaniscle, Rabòs d’Empordà i Espolla, on parem a la primera font. Fa un sol de justícia i l’aigua fresqueta va bé. Un senyor gran que estava de vigilant de la font amb el seu gos ens guia per agafar el bon camí cap a Vilartolí. Al km 30 parem a Cantallops on, a l’entrada, hi ha un altra font i ens refresquem, cambiem l’aigua dels bidons per una de ben fresqueta. Com que el sol crema solar tornem a possar-nos un altre ració de crema solar. Al marxar ens trobem a una parella que arriba al poble amb una autocarabana i dues bicis de muntanya i ens pregunten si fem la transpi, ens donen ànims i ens desitgen sort.
Continuem. El camí es va fent sense problemas i és agradable, si no fos pel sol. Ara passem per sota l’autopista AP-7. És curiosa la sensació que es té en passar per un lloc
per on has passat centernars de vegades quan canvies el punt de vista passant per un altre camí. Un cop a passem Agullana comentem que al proper poble, que es Darnius, pararem a fer un refresc amb gel i menjar l’entrepà que duiem per esmorzar. Parem en una terrasseta a tocar de la carretera, sota un parasol, una mitja horeta.
Ara cap al Pantà de Boadella. Es molt guapo passar-hi i poder anar contemplant el paissatge singular que crea una extenció d’aigua com la d’un pantà o d’un llac.
Fins ara el tema d’orientació el portem bé, és una mica embolicat als poblets, on de vegades, ens confonem entre les indicacions del gps i del roadbook. Però ja li anirem troban el “truquillo”. Just havent passat el pantà, la sensació de calor, d’humitat a l’ambient i l’absencia de vent fan que sigui tot plegat més incomode i ens obliguen a pedalar més suau, perquè sinò es fa impossible. Sort que el terreny es fácil.
Finalment arribem a Álbanyà, són les 4.30. Tenint en compte com ha anat el dia, ens plantegem quedar-nos i recuperar forces. El que ve és una senyora pujada. Ens trobem que el primer hostal ja no existeix i que està tot ple, fins i tot el càmping… Resulta que són les festes del poble del costat i l’única opció que ens recomanen és tornar enrera. Amb tot, hem reposat una mica i consultant el llibre de ruta veiem que Castellfollit de la Roca està a uns 30 km i per l’hora que és, les 5, ens dóna temps d’anar fent, tot xino xano. No ens ho pensem més i continuem el camí.
A la sortida d’Albanyà parem a omplir els bidons. Ens espera una pujada llarga i amb un fort desnivell, per començar, continuant amb una bona baixada on acabarem amb una mica de pujada per arribar a l’hostal on farem nit. Anem tirant mentres comentem la jugada i passat el càmping, truquem al hostal, per si de cas... També aprofitem per menjar una barreta energètica.
Doncs cap a Coll de Riu. La primera ascensió a 1000 metres. La pujada, tot i que hem revifat, realment es fa dura. Com que anavem mentalitzats ens ho prenem amb filosofia... Corba rera corba… Per sort al km 5 començen a caure quatre gotes que ens refresquen una mica.
Quan ja portem força estona pedalant, trobem una masia on han improvitzat un bar a l’entrada de la casa i com que sembla que anem bé i no vindrà de cinc minuts, hi parem a fer un Aquarius. La mestresa ens diu que ens queda una mitja hora i serà mitja hora clavada fins a dalt, amb final d’ascensió energètic del Marc. A continuació, una gratificant baixada, divertida i ben maca, passant en el seu tram baix per les gorges de la riera de Sant Aniol on donen ganes de fer una paradeta per fer un bany.
Passem Sadernes, on se’ns comença a possar a ploure, un cop arribant a la Cruilla de Can Banal. Com que està plovent molt fem una ullada al gps i el llibre. Prenem la decisió d’anar per carretera fen una variació de la ruta original al km 29,40 per anar a Castellfollit de la Roca, on fem nit. Amb distància no ens estalviem gaire tros però per carretera evitem possibles imprevistos, ja que està plovent molt. Possem les llums del darrera. Cap a les 19.30 arribem al poble. El gerent de l’hostal ens diu que hi ha un noi que també fa la transpirinaica i que a l’hora de sopar ens el presentarà.
“Bufa, quin dia, una merescuda dutxa i a sopar!!!” - Estem pels terres avui. Hem descuidat l’apartat menjar de mala manera i estem desmaiats. Havent sopat i tot esperant les postres, el noi que també fa la transpirinaica se’ns presenta. Es diu Aitor, és basc i viatja sol. També ha variat la ruta per la pluja. Quedem per l’endemà a les set, per esmorzar, montar bicis i reprendre el camí junts.
CONCLUSIONS DE LA PRIMERA ETAPA:
És important no descuidar el tema del menjar: Sense combustible, la màquina no rendeix. De vegades anem fent i no ens n’adonem que no hem menjat res. Després quan ens en donem compte ja costa refer-nos.
És millor no dependre de un planning. Passen tantes coses al llarg del dia que es millor anar fent i adaptant-se. És bo marcar-se un objectiu però cal preveure sempre que una parada a temps ens pot anar bé.
No totes les sombres son iguals. Estar sota un parasol no refresca igual que sota un arbre o sota un cobert.
Continuarà...
Mapa-Trak:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=516326
Imatges:
http://picasaweb.google.es/Rodacorriols/Transpi80809LlancaCastellFollitDeLaRoca?feat=directlink
Preparades per a la Transpirinaica. 
Dia de preparatius... bici, gatgets, bossa. Finalment sembla que tot i la intenció de no dur res més de lo necessari em acabat amb un pes afegit a la bici de +/- 6 kilos. Dia de sensació incomoda l'espera, la nostàlgia que comporta la sortida, vuit dies fora de casa. Dia de... ai demà ens mullarem o no?!
En Marc, que ha fet el que tocava, li surt 4 kilos de bossa i provat per muntanya no li crea cap problema afegit. Es anar fent. La meva ultima sortida per muntanya portava 3 kilos i sense agobiar-me molt el pes clavat a la roda de darrera, com he dit no molava gaire. Suposo que el tema es canviar el xip. En una sortida de 100 km es va més tranquil i més si es així durant 8 dies. Doncs moviments suaus i progressius. També un punt a favor a dur les alforges es que la travessa es casí ciclable en tota la seva totalitat i com que no haurem de carregar la bici doncs ja va bé. 
Un altre bona sorpresa com les cobertes Schwalbe han estat les alforges que s'aguanten amb un sol braç, (regal dels meus brother's) han aguantat molt bé les sessions de test i no es giren ni res per l'estil i les pots treure amb un minut.
Per fer la transpirenaica disposem de 8-9 dies, espai de temps un xic concentrat per fer la travessia de 16 etapes en 8. La veritat es que be molt de gust intentar travessar els Pirineus de punta a punta o si més no arribar fins on pugem. No es una bogeria però si que serà exigent, venen a sortir una mica més, de mitja, de 12 hores diàries sobre la bicicleta. A veure si els imprevistos propis de la muntanya ens ajuden a complir l'objectiu.
Les ultimes setmanes he fet algú més de 200 km amb la coberta en qüestió, col·locada a la roda de darrera que es on més pot ajudar a davant, si que em fa més respecte. Els camins de la prova han sigut varis desde pistes, carretera, trialeres i la coberta s'ha comportat de conya per tot tipus de pujades, només en algunes baixades apurant la frenada perd una mica de tracció i llisca més del necessari però com que a la travessia anirem carregats i a conservar el material, els descensos seran controlats amb la qual cosa cap problema... només m'ha faltat provables amb mullat, suposo que amb la calma aniran bé. I Gracies a l'aportació d'en Daniel fa quatre dies que la porto adaptada a Tubeless i no perd aire si amb les Marathon es difícil punxar ara serà impossible.Ja tenim Coberta per la trans pirenaica.
